TESTIMONI. Altres veus. Història 2

Avui tot mirant linstagram he vist la teva història on proposaves explicar la nostra experiència de manera anònima i he decidit fer-ho ja que crec que em pot anar be a nivell personal i potser algú es pot sentir de la mateixa manera i ens pot anar bé!!


Ja 4 mesos i 13 dies vaig ser mare d’una nena preciosa. 


Vaig tenir un embaràs fantastic, casi no vaig tenir sintomas i vaig poder fer vida normal fins casi el final. 
Tot va començar a canviar quan arribava a la 40 setmana d’embaràs..  La petita no volia sortir i a mi em va començar a pujar la pressió. Finalment després de visites a la meva ginecologa cada dos dies i analítiques d’orina per veure si hi havia proteïna a l’orina, la meva ginecologa em va recomanar anar al trueta un dissabte per realitzar una nova analítica per comprovar el tema de l’orina i la pressió.Estava apunt d’arribar a la setmana 42 i aquella nit havia començat a perdre el tap mocos, però no hi havia cap contracció que ens fes pensar que la petita no tardaria en néixer. 
De totes maneres aquell mati li vaig dir a la meva parella que agafessim les maletes, poséssim la cadireta al cotxe pel que pogués passar. 

Vam arribar al trueta i després d’estar una hora a la sala de ginecologia amb un aparell controlant la pressió cada 5 minuts va passar el que ja em temia quan vam sortir de casa, em quedava ingressada i m’induien el part.


Durant l’embaràs vaig llegir moltíssim i quan veia que arribava a la setmana 40 i no hi havia indicis em vaig començar a fer a la idea que el més probable era la inducció. No era el que volia però dintre de tot vaig intentar agafar-m’ho de la millor manera que vaig poder tot i la por que tenia….
Un dissabte a les 13h començavem amb les pastilles vaginals per tal de començar el treball de part… M’en van posar 4 i a partir d’aquí van començar les contraccions…


La meva idea era un part natural sense epidural però a les 6 de la matinada del diumenge no aguantava el dolor i vaig demanar-la. Nomes havia dilatat 4 cm. Em van posar l epidural i vaig poder dilatar fins a 9 cm…. Pero anaven passant les hores i la cosa no anava a més. L epidural no mhavia fet l’efecte necessari i seguia sentint cada contarccio… A les 20h del diumege no aguanatava el dolor, ni les llàgrimes i ja no tenia més paciència… Portavem 31 hores i estava pràcticament esgotada…
Finalment cap a les 22h i veien que la cosa no avançava els metges em van dir que entrariem a la sala de parts pero que necessitaríem forceps per ajudar a la petita a sortir… Vaig acceptar. 
Els metges em van aconsellar posar anestèsia com si féssim cesarea, ja que l epidural no havia fet l’efecte necessari perque ells poguessin treballar i que no em fes mal.
A les 23.28 neixia la petita, moment emocionant i màgic… Si, em vaig enamorar, estava inundada de felicitat, pero va durar poc… De cop hi volta van començar a entrar metges, em va començar a pujar la pressió, vaig fer una preeclampsia en tota regla….


Van agafar la petita i me la van treure perquè ella i el pare sortissin a fora per poder atendrem millor…. Vies, punxades…. Tot passava molt rapid i no enteníem res… Un cop estabilitzada ens van explicar el que havia passat i ens van anunciar que havia de passar 24h a la uci per precaució….En aquell moment no era conscient de tot el que estava passant, encara no m’havia fet a la idea de que acabava de ser mare i no vaig tenir ni temps per observar i gaudir de la petita que acabava de neixer ni de la família que acabavem de formar amb la meva parella.Va ser una nit horrible, estava morta de por i ningú em deia res. Nomes podia rebre visites a lez 10h del mati i a les 19h de la tarda.L’endemà a les 19h de la tarda van deixar-me pujar a l’habitació i reunir-me amb la meva filla i la meva parella. La veritat es que jo estava molt cansada i amb el cap emboirat… Em sentia malament perquè tothom havia vist a la meva filla sense mi… Quan m’imaginava com seria veure la cara dels meus pares coneguent a la seva neta m’inundava un sentiment de tendresa i felicitat…. M’ho vaig pedre….

Un cop arribava a l’habitació i després de que els familiars marxessin a casa ens vam quedar tots 3 junts. Era el primer moment que estàvem junts, que començavem a ser conscients de que érem una família, de que ens havíem convertit en pares… Era el primer moment que començava a gaudir de la meva FILLA.Per deagracia també va durar poc… A les 23h la pediatre venia per anunciar-nos que la nostra petita havia de baixar a neonatologia per una possible sepsis vertical… Una setmana ingressada amb antibiòtic per vena….


Va ser traumàtic, dur, cansat… Ens vam passar 4 dies anant a dormir a casa i passant-nos el dia a l’hospital…
Estic feliç de la filla que tinc, inmensament feliç de la familia que hem creat. M’encanta ser mare, de tenir dubtes de com fer les coses, de viure cansada i de sentir-me que no tinc massa temps per cuidar-me com abans o de no tenir temps a vegades per sortir amb les amigues a fer una cervesa…


L’única cosa que em preocupa i pel qual escric és perquè estic cagada de por. Tinc por de tornar a ser mare. Vull tornar a ser mare, però estic molt espantada….Durant aquest mesos qualsevol petita cosa que em passa a nivell de malaltia me la prenc com si em passes la cosa més greu.. Tinc un sentiment de que m’haig de morir, que no estic 100%, que passen els mesos i no em recupero…
Vull estar bé, em vull sentir bé… Ser mare és l’experiència més bèstia i més bonica que mha passat a la vida i no vull que s’acabi aqui!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.