TESTIMONI. Altres veus. Història 3

Me acuerdo perfectamente, era el día antes de la noche de reyes, y vino la ginecóloga en casa. Había tenido alguna perdida muy pequeña, y pensé que ya estaba sufriendo otro aborto por tercera vez, pero algo me decía que no, que esta vez era diferente. Mi mente y mi cuerpo bailaban entre el miedo de volver a sufrirlo con el deseo de que fuera una pequeña mancha de un proceso normal. Y la sorpresa vino cuando dijo todo está bien, pero no late solo un corazón, dentro de ti hay dos corazones latiendo. Yo no me lo creía, no podía ser, 2? Yo no quería dos, yo solo quería un solo corazón y sano. Pero mi cuerpo tenía 2 corazones dentro que empezaban a latir con fuerza.

La parte difícil vino después, porque yo, con mis ansias de parir en casa y compartirlo con mi pareja e hija, le empecé hacer un montón de preguntas. ¿Se puede parir en casa con gemelas? ¿Podré parir contigo? ¿Qué implica que sean gemelas?

Yo desconocía el mundo de los embarazos de gemelos, me parecía algo imposible de vivir, era algo que le pasaba a las otras, no a mí, así que nunca me había informado sobre este tipo de embarazos. Ella empezó a contarnos de que tipo de embarazo múltiple se trataba el nuestro.

En mi caso, primero vino la información de que eran gemelas (evidentemente aún no sabíamos el sexo), luego vino la explicación sobre el tipo de embarazo del cual se trataba y por último los riesgos y el camino a seguir durante la gestación. 

Lloré y mucho, yo deseaba tener más hijos e hijas, pero no así, y supongo que hay cosas por las que nunca estás suficiente preparado, básicamente es imposible, porque la vida conlleva sorpresas, de aquellas que ni imaginándote lo peor seguramente la acertarías. Es como que alguien te pica la puerta de casa, te entrega un paquete y se larga rápidamente, y luego tú tienes que apañarte con aquello recibido, y los haces como buenamente puedes.

Para mí la percepción de difícil y complicado ha ido transformándose, pero al principio me lo pareció y mucho. Pero para entonces yo me encontraba mal, y no creo que esto ayudara a digerir las dificultades con las que íbamos a convivir durante unos cuantos meses, exactamente hasta la semana 32 de embarazo, que es hasta cuando el embarazo podía llegar.

El primer riesgo que nos contaron sobre el embarazo gemelar mono mono era que había un 50% de posibilidades de muerte perinatal, porque existe un riesgo muy elevado de ligadura de cordones, es decir, se puede hacer un nudo con los cordones de cada una por las vueltas que dan dentro de la bolsa, y que un día ese nudo se tense. Al tensarse implica que deja de correr sangre y por lo tanto una muerte inmediata. De esto riesgo no te salvas hasta el día de su nacimiento, porque no hay ningún momento en el que dejen de compartir bolsa.

Otros riesgos que podían aparecer era el de Transfusión feto fetal, es decir, que una come más que la otra. Al compartir placenta, puede que una no reciba lo mismo.

También son embarazos que no pueden llegar más de las 32 semanas de gestación porque permitir que lleguen más adelante aumenta la probabilidad de muerte perinatal, y supuestamente ya existen medios para ayudarlas acabarse de desarrollar fuera del vientre materno de la manera más saludable posible sin correr tantos riesgos como en el vientre.

Por lo tanto sabes que pasaras por una UCIN, que será cesárea y que habrá separación. Que la lactancia empezará diferida, y que la tecnología será la intermediaria hasta que se pueda hacer piel con piel.

Yo quería parir en casa para vivir algo que me conectara en todo momento a mis hijas, y viví algo que tenía muchos números a que me sintiera desconectada de ellas.

Este embarazo lo vive una de cada 50000 mujeres embarazas, es poco común y su evolución es incierta. A mí me visitaban un par de veces al mes, hasta que apareció una dificultad grave. Aprendimos a vivir con la incertidumbre de sentirlas vivas o no, siempre tocándome el vientre y seguramente comiendo más chocolate de la que podía comer, necesitaba notar su movimiento, necesitaba sentir que las dos se movían, que sus corazones latían con fuerza dentro de mí. Confiaba cada día que me levantaba que seguíamos siendo 3 en una, aunque hubiera momentos que dudará y mucho.

Aprendimos a vivir día a día, con pocos objetivos, y disfrutando de lo que teníamos en ese momento. Pero en una eco vieron que una no crecía, y que la diferencia empezaba a preocupar. Ya estábamos lejos de sufrir una transfusión feto fetal (entendí que había un riesgo más elevado en las primeras semanas de gestación). Lo que sucedía era un CIR, una restricción de crecimiento selectivo, es decir, una de las dos gemelas no crecía tanto porque prefería recibir sangre con oxígeno que crecer de tamaño.

¿Y esto porque sucede? Pues porque al ser 2 y repartirse la placenta, a veces no se reparte a partes iguales, y en este caso una tenía más que la otra, pero otras veces no se sabe porque sucede, simplemente sucede. Esto implico que las ecografías aumentaran a 2 o 3 por semana, y valorando cada vez su estado observando si la sangre con oxígeno que recibía se mantenía o disminuía. Siempre con una bolsa por si nos teníamos que quedar en el hospital, hacer una cesárea de urgencia y sacarlas fuera porque la vida a fuera parecía tener menos riesgos que a dentro. Sufrir un CIR implica correr el riesgo de muerte súbita entre un 10 o 15% de posibilidades, y al estar sumamente conectadas, si la pequeña moría, había también un riesgo elevado de sufrir daños neurológicos por el exceso de sangre que podía recibir la otra.

Un día te despiertas y sientes que tienes más puntos de perderlas que poder vivir con ellas. Yo necesité saber qué hacían en el hospital si no sobrevivían. Si me podría despedir de ellas, si podría abrazarlas, como sería mi parto, si las podría parir vaginalmente. Necesitaba sentir que lo que estaba viviendo era real, que ellas eran reales, y que si en algún momento me había de despedir de ellas, quería verles su cara, saber que habían formado parte de nuestra vida y que mi cuerpo las había sentido.

Para mí era importante saber qué protocolo tienen en el hospital en ocasiones así. Igual que nos preocupa la bienvenida, ¿porque no preguntarnos sobre la despedida?

así. Igual que nos preocupa la bienvenida, ¿porque no preguntarnos sobre la despedida?

Cuando el miedo era más penetrante me imaginé todas las posibilidades, que morían las dos, que solo moriría una, que la que viviría sufriría dificultades neurológicas severas, que alomejor no las sufriría, que alomejor vivirán las dos pero nacerían pronto, demasiado pronto, o que nacerían a la 32 y sanas. Me imaginaba de todo, y no podía tener respuestas para nada.

Vives con porcentajes, con riesgos y/o menos riesgos, vives con estipulaciones, vives sabiendo que en 3 días no puede haber aumentado mucho el riesgo, y que habrá un nuevo control, una posibilidad de nuevas tomas de decisiones, un saber cómo entras pero nunca como sales, lo único que sabes es que es imposible tener el control sobre la situación, y que cuando empiezan la eco la primera frase es: vale, las dos están vivas. Y tú respiras profundamente, y luego sigues para saber cómo están.

Yo pase por diferentes fases, me planteé abortar, luego ya las deseaba pero las deseaba sanas, no quería convivir con hijas con dificultades (yo me imaginaba dificultades muy severas a nivel neurológico), y luego pensé pero si las dificultades pueden aparecer siempre y en cualquier momento. La verdad es que no se si nunca estás preparado para esto, deseé con todas mis fuerzas que vivieran, y ya no me preocupaba tanto el cómo, yo las deseaba vivas y si sufrían alguna dificultad severa, sentía que ya nos adaptaríamos. Supongo que sentir esto no es lo mismo que vivirlo, porque al final, aunque sentí que mi cuerpo lo aceptara, si realmente hubieran sufrido secuelas neurológicas, no puedo decir como lo estaría viviendo hoy, e imagino que para nada bien, almenos al principio.

Una de las gemelas, amplió el tamaño de su corazón, bombeaba más sangre porque la pequeña no podía bombear tanta. Igual que había un porcentaje de afectación en ambas gemelas, también la biología nos enseñó que podía ser extremadamente maravillosa. La pequeña de tamaño se salvó porque la mayor de tamaño latió su corazón tanto como pudo porque la otra nunca se quedará sin sangre.

Yo no sé si este vínculo tan fantástico que construyeron en el vientre, también se trasladará en su día a día. Yo lo que sé es que siento admiración por ellas.

El jueves 20 de junio, el día que cumplían 31 semanas y 6 días nacieron nuestras gemelas. Fue una cesárea. Era la única manera que ellas podían nacer vivas, porque parir vaginalmente implicaba tensión de cordones y por lo tanto morir al acto. Sentí que mi cesárea las salvaba, aunque llegaron muy pronto. Pero así es, para vivir nacieron antes de tiempo. Las vi, muy poquito, pero lloré, porque estaban vivas, las llegué a conocer y las sentí llorar. Oí su voz y yo solo deseaba descansar, por fin podía descansar. Es cierto, lo que venía tampoco era fácil, estuvimos unas cuantas semanas en el hospital entre UCIN y otras habitaciones, pero salimos 4 de ese hospital para volver con nuestra hija mayor. Para juntarnos los 5, y poco a poco ir asimilando y sintiendo lo que habíamos vivido.

Sentí que mi cuerpo fue respetado, que todos me trataron bien, que me escucharon y sostuvieron mis lágrimas. Para ellos era un día rutinario, para mi uno de los más especiales, pero me trataron con dulzura y tacto, lo que yo necesitaba.

Las cesáreas acostumbran a ser frías, con mucha gente, y tu allí, tumbada, esperando. Cuando me pincharon para la anestesia estaba sola con el equipo profesional, y la chica de prácticas me sostuvo la mano, yo diría que a día de hoy aún le duele la mano. Y luego ya entró mi pareja, y fuimos hablando hasta que las oí. No fue con luces tenues, ni un silencio donde solo yo oyera mis gritos, o incluso música. Oía ruidos de un quirófano y de la gente hablando, y me lo contaban todo. Me contaban que hacían. Y se las llevaron. Y luego me quedé yo, hablando (que raro) con la y el anestesista con mi globo de morfina. Y él, con las gemelas, mirándolas, y contándole a la mayor que ya habían nacido. Yo me sentí respetada, y sentí que vivía una cesaría necesaria y este simple hecho, convirtió mi parto en un ritual bonito.

Con el tiempo aprendes a relativizar, y aquello que en su momento me pareció muy difícil, ahora ya no me lo parece tanto, supongo que hay finales que ayudan, y mucho. Pero sí que sentí que de historias existen muchas, algunas aparentemente parecen fáciles y no lo son, y otras que parecen difíciles y al final se transitan mejor de lo que una imaginaba. I como decía antes, la percepción de difícil y complicado se va transformando. Tu historia la vives a tu manera, pero cuando conoces a otras, alomejor las miras con otros ojos.

No siento que mi embarazo fuera más complicado o especial que otros, simplemente es otra historia poco común que me ha apetecido contar. Y si alguien alguna vez se encuentra en una situación parecida, lo que yo hacía es mirarme y repetirme: hoy seguimos las tres aquí juntas, dentro de una hora ya se verá, mañana ya se verá, ahora y aquí sí, os puedo notar, os puedo sentir, os quiero.

TESTIMONI. Altres veus. Història 2

Avui tot mirant linstagram he vist la teva història on proposaves explicar la nostra experiència de manera anònima i he decidit fer-ho ja que crec que em pot anar be a nivell personal i potser algú es pot sentir de la mateixa manera i ens pot anar bé!!


Ja 4 mesos i 13 dies vaig ser mare d’una nena preciosa. 


Vaig tenir un embaràs fantastic, casi no vaig tenir sintomas i vaig poder fer vida normal fins casi el final. 
Tot va començar a canviar quan arribava a la 40 setmana d’embaràs..  La petita no volia sortir i a mi em va començar a pujar la pressió. Finalment després de visites a la meva ginecologa cada dos dies i analítiques d’orina per veure si hi havia proteïna a l’orina, la meva ginecologa em va recomanar anar al trueta un dissabte per realitzar una nova analítica per comprovar el tema de l’orina i la pressió.Estava apunt d’arribar a la setmana 42 i aquella nit havia començat a perdre el tap mocos, però no hi havia cap contracció que ens fes pensar que la petita no tardaria en néixer. 
De totes maneres aquell mati li vaig dir a la meva parella que agafessim les maletes, poséssim la cadireta al cotxe pel que pogués passar. 

Vam arribar al trueta i després d’estar una hora a la sala de ginecologia amb un aparell controlant la pressió cada 5 minuts va passar el que ja em temia quan vam sortir de casa, em quedava ingressada i m’induien el part.


Durant l’embaràs vaig llegir moltíssim i quan veia que arribava a la setmana 40 i no hi havia indicis em vaig començar a fer a la idea que el més probable era la inducció. No era el que volia però dintre de tot vaig intentar agafar-m’ho de la millor manera que vaig poder tot i la por que tenia….
Un dissabte a les 13h començavem amb les pastilles vaginals per tal de començar el treball de part… M’en van posar 4 i a partir d’aquí van començar les contraccions…


La meva idea era un part natural sense epidural però a les 6 de la matinada del diumenge no aguantava el dolor i vaig demanar-la. Nomes havia dilatat 4 cm. Em van posar l epidural i vaig poder dilatar fins a 9 cm…. Pero anaven passant les hores i la cosa no anava a més. L epidural no mhavia fet l’efecte necessari i seguia sentint cada contarccio… A les 20h del diumege no aguanatava el dolor, ni les llàgrimes i ja no tenia més paciència… Portavem 31 hores i estava pràcticament esgotada…
Finalment cap a les 22h i veien que la cosa no avançava els metges em van dir que entrariem a la sala de parts pero que necessitaríem forceps per ajudar a la petita a sortir… Vaig acceptar. 
Els metges em van aconsellar posar anestèsia com si féssim cesarea, ja que l epidural no havia fet l’efecte necessari perque ells poguessin treballar i que no em fes mal.
A les 23.28 neixia la petita, moment emocionant i màgic… Si, em vaig enamorar, estava inundada de felicitat, pero va durar poc… De cop hi volta van començar a entrar metges, em va començar a pujar la pressió, vaig fer una preeclampsia en tota regla….


Van agafar la petita i me la van treure perquè ella i el pare sortissin a fora per poder atendrem millor…. Vies, punxades…. Tot passava molt rapid i no enteníem res… Un cop estabilitzada ens van explicar el que havia passat i ens van anunciar que havia de passar 24h a la uci per precaució….En aquell moment no era conscient de tot el que estava passant, encara no m’havia fet a la idea de que acabava de ser mare i no vaig tenir ni temps per observar i gaudir de la petita que acabava de neixer ni de la família que acabavem de formar amb la meva parella.Va ser una nit horrible, estava morta de por i ningú em deia res. Nomes podia rebre visites a lez 10h del mati i a les 19h de la tarda.L’endemà a les 19h de la tarda van deixar-me pujar a l’habitació i reunir-me amb la meva filla i la meva parella. La veritat es que jo estava molt cansada i amb el cap emboirat… Em sentia malament perquè tothom havia vist a la meva filla sense mi… Quan m’imaginava com seria veure la cara dels meus pares coneguent a la seva neta m’inundava un sentiment de tendresa i felicitat…. M’ho vaig pedre….

Un cop arribava a l’habitació i després de que els familiars marxessin a casa ens vam quedar tots 3 junts. Era el primer moment que estàvem junts, que començavem a ser conscients de que érem una família, de que ens havíem convertit en pares… Era el primer moment que començava a gaudir de la meva FILLA.Per deagracia també va durar poc… A les 23h la pediatre venia per anunciar-nos que la nostra petita havia de baixar a neonatologia per una possible sepsis vertical… Una setmana ingressada amb antibiòtic per vena….


Va ser traumàtic, dur, cansat… Ens vam passar 4 dies anant a dormir a casa i passant-nos el dia a l’hospital…
Estic feliç de la filla que tinc, inmensament feliç de la familia que hem creat. M’encanta ser mare, de tenir dubtes de com fer les coses, de viure cansada i de sentir-me que no tinc massa temps per cuidar-me com abans o de no tenir temps a vegades per sortir amb les amigues a fer una cervesa…


L’única cosa que em preocupa i pel qual escric és perquè estic cagada de por. Tinc por de tornar a ser mare. Vull tornar a ser mare, però estic molt espantada….Durant aquest mesos qualsevol petita cosa que em passa a nivell de malaltia me la prenc com si em passes la cosa més greu.. Tinc un sentiment de que m’haig de morir, que no estic 100%, que passen els mesos i no em recupero…
Vull estar bé, em vull sentir bé… Ser mare és l’experiència més bèstia i més bonica que mha passat a la vida i no vull que s’acabi aqui!

La importància del tacte

El cos de la dona en tots els processos de vida que viu, fa un viatge de transformació impressionant. Des de que és nena fins que entra a la menopausia no para de fer un viatge fascinant ple de canvis i adaptacions. En cada una d’aquestes etapes és important que hi hagi una regulació  a nivell hormonal i que aquesta estigui equilibrada amb el sistema immunitari, el sistema digestiu i el sistema nerviós. Tots ells treballen de manera conjunta i un influencia a l’altre. 

L’estrès emocional té un impacte a nivell del sistema nerviós, en concret del sistema límbic (sistema que gestiona les emocions), això genera un desequilibri a nivell digestiu provocant un desequilibri físic. És important ser conscient de quina importància tenen les emocions en els desequilibris físics igual que també un desequilibri físic pot generar un bloqueig a nivell emocional. poder interrelacionar els dos aspectes fa que el tractament tingui millors resultats. 

A mesura que el cos físic canvia, el cerebel també canvia. Aquest canvi ens proporciona un canvi a nivell cognitiu, generant un canvi en la manera que tenim de relacionar-nos amb en nostre propi cos i la percepció que tenim dels altres i del món que ens engloba. A mesura que les vísceres canvien el cerebel canvia i es comporten diferent entre elles. La comunicació entre cerebel – cos callos i insula fa que ens comportem diferent amb el propi jo i amb els altres. Això es veu reflectit amb l’evolució dels dibuixos que realitzen els nens; un dibuix d’un nen de 3 anys és diferent que el d’un nen de 5 o de 8 o un adolescent de 16. Aquesta evolució que es veu en el dibuix del nen és degut el canvi que es genera a nivell del sistema nerviós central provocat pel canvi que experimenta el cos. 

El cos de la dona pateix una transformació impressionant, des de que es nena, entre a la pubertat amb la menarquia, es queda embarassada i té un nadó i finalment arriba a la menopausa. Clarament el cos de la dona es manté en continu canvi fent que canviï la percepció i la connexió de diferents parts del cos. Els centres superiors no tenen una imatge del cos de la dona estable i això genera que hi hagi canvis a tots els nivells. Cada cop que la dona ha de fer front a un canvi físic també ha de fer front a un canvi emocional important. 

A nivell osteopàtic podem ajudar a la interocepció per tal que a nivell emocional pugui avançar amb més rapidesa. Si la percepció fisica del cos intern canvia la meva relació i la meva gestió emocional també canviarà. Tenir en compte aquest procés fa que puguem tenir un abordatge terapèutic molt més potent. 

Quan realitzem un tractament d’osteopatia no només ens hem de fixar en l’estructura en si i mirar que aquesta funcioni de manera adequada, hem de ser capaços d’anar més enllà i tenir un abordatge global, tenint present la interocepsió del cos. És un conjunt de feedbacks sensitius del propi cos amb el sistema nerviós autònom. Aquesta informació és la que ens proporciona l’homeostasi necessària per tenir salut física i emocional. Per fer-ho hem de tenir la intenció de fer sentir millor l’estructura que volem treballar, no només en un aspecte físic sinó també en un aspecte de relaxar-la, donar-li tranquil·litat i calma. el simple fet de tocar amb una intenció fa que la dona es vegi en un ambient segur per tal de poder explicar les emocions que li passen pel cap sense filtrar-les, parla des de dins. i el que parla mentre fem el tractament està intimament lligada amb la patologia física que presenta.  

La palpació té un gran poder i no només l’hem d’utilitzar per treballar estructures físiques i millorar la flexibilitat, treballar les adherències,… l’hem d’utilitzar per donar una millor interocpeció del propi cos i així millorar la comunicació i les connexions entre els diferents centres nerviosos i poder millorar des d’un nivell d’equilibri global del cos físic i emocional i que tot vagi a una. 

HANDS ON per aconseguir que la dona parli de la seva problemàtica des de dins. La verbalització a través del tacte té un gran poder i pot trencar bloquejos interoceptius fent canviar la pròpia imatge del cos.

TESTIMONI. Altres veus. Història 1

Ja fa temps que utilitzo l’escriptura per posar en ordre els meus pensaments i les meves emocions, i m’ha semblat interessant la proposta de poder escriure la nostra història.


Primer de tot em presento, sóc una dona i tinc una filla de 7 anys. Treballo de fisioterapeuta i visc amb meva parella i pare de la meva filla. Per nosaltres, la mater/paternitat (o l’experiència de la mater/paternitat) ens ha canviat totalment…


Quan ja feia uns anys que estàvem junts, vam decidir que volíem ser pare i mare. Vam aconseguir un embaràs a la segona, que va transcórrer perfectament, em vaig poder agafar una baixa ja a les 20 setmanes i va ser un embaràs fantàstic. El part va ser un part natural, acompanyada en tot moment per la meva parella i vam poder fer una bona rebuda a la nostra filla. Vam intentar fer lactància materna. Ella s’enganxava al pit dret sense problema, però no volia el pit esquerre… Als dos mesos de néixer, al veure que no engreixava el que s’havia d’engreixar, vam decidir passar-nos a la lactància artificial. El pit dret va tornar al seu tamany, l’esquerre no… Vam fer les visites corresponents i finalment vam tenir el diagnòstic. Era un hemartoma, una tumoració benigna que, perquè el vam enganxar a temps, però podria haver evolucionat a malignitat. Em van operar el dia abans que la nostra filla fes 9 mesos i, em van aconsellar no quedar-me més embarassada, ja que es podria repetir el tumor… Aquí ja hi va haver un daltabaix en les nostres vides. El nostre projecte es trencava totalment (volíem tornar ser pares amb poc temps). A més, jo no vaig poder agafar la meva filla en braços durant els tres mesos següents. En un principi, ella em va rebutjar, em va picar, no em mirava a la cara… Poc a poc, ens vam anar acostant però a ella li ha quedat una “por” a perdre’ns. Amb set anys, és una nena molt madura i es preocupa moltíssim per nosaltres, sobretot per mi. Van ser uns anys que vaig haver de fer un dol per no poder ser més mare. Primer, vaig estar molt enfadada, després sentia una tristesa enorme… Em va servir per reconciliar-me amb el meu pare emocionalment abscent en la meva infantesa i adolescència, cosa que sempre li havia retret. Quan ella tenia 3 anys la meva millor amiga va ser mare per segon cop. N’havíem parlat moltíssim i, només d’agafar el seu fill en braços, vaig començar a plorar i a plorar. A partir d’aquí, creia jo que el meu dol estava superat. Vaig canviar de feina i em vaig muntar el meu centre de fisio, per poder muntar els meus horaris i gaudir de la meva filla.


Fins el gener d’aquest any. Jo ja feia dies que ho notava i el dia 1 de gener vam tenir un positiu d’embaràs. Al primer moment, vaig tenir una alegria momentània però als pocs minuts, uns tristesa enorme. Entre tots tres vam decidir no tirar endavant l’embaràs, ja que la meva vida i, en conseqüència la de la meva família, perillava. El dia 9 gener vaig fer una IVE. Les condicions de la mateixa (més que res l’empatia de la metgessa cap a mi) donaria per escriure una altra història, però vaig notar ben bé com es parava el cor de l’embrió. Estava de 8 setmanes. A partir d’aquí, físicament em vaig anar recuperant però a nivell emocional, m’he anat notant buida com mai m’havia notat. Estic en tema de recuperar poc a poc. La meva tristesa ha estat tan gran, que em notava perduda, que no sabia on anar, que he tirat només per rutina, que m’odiava, que no volia saber res de la meva parella i poc de la meva filla. Aquest estiu m’he parat moltíssim. Poc a poc, vaig sortint del túnel i en puc parlar. No sé encara quin és l’aprenentatge d’aquesta experiència però no sento ja aquella buidor tan immensa que vaig sentir.


Gràcies per donar-nos l’espai,

Què fem per treballar el VAGINISME?

En moltes ocasions el vaginisme apareix després d’un trauma. Aquest, evidentment s’ha de treballar amb la psicòloga, a la vegada que no podem oblidar que un xoc emocional també té un impacte a nivell físic. És per aquest motiu que fer un treball osteopatic aportarà beneficis en el tractament. Mai ens podem oblidar que les estructures corporals estan íntimament lligades i funcionen de manera conjunta.

A nivell de la teràpia manual hem de treballar diferents esctructures amb l’objectiu de millorar aquest espasme de la musculatura vaginal. Qualsevol estructura que estigui en tensió pot generar un impacte a la pelvis i la musculatura del sòl pèlvic. Per això serà necessari realitzar un abordatge a nivell del crani, la cara, el miocardi, el tòrax o el diafragma, entre altres estructures.
També ens haurem de centrar a millorar la funcionalitat de l’eix adrenal per poder tenir una influència amb la gestió del cortisol i l’estrès.

Quan la dona està preparada, el nostre tractament serà més específic per la zona pèlvica per tal de treballar-la de forma més analítica (músculs, lligaments, sistema arterial i venos, sistema nerviós…), sense oblidar-nos de la globalitat.

A més d’aquest treball entre les dues professions serà important que la dona pugui realitzar diferents tècniques de meditació o exercicis de respiració per poder fer un treball a casa.

Hem de ser conscients que cada dona és diferent i cada dona té una història també. És per aquest motiu que no hi ha dos tractaments iguals i en tot moment ens hem d’adaptar a les necessitats, del moment, de cada una d’elles per aconseguir, de nou l’equilibri innat del cos i de la persona.

VAGINISME. Què és?

És un espasme persistent i involuntari de la vagina que impedeix la penetració. S’ha de diferenciar de la DISPAREUNIA, que es dolor al mantenir relacions sexuals, però en aquest cas si que es pot dur a terme la penetració. Ni la dispareunia ni el vaginisme son normals. La dona ha de poder gaudir de la penetració. En les dues disfuncions hi ha tractament possible que sol tenir molts bons resultats.

Pot ser degut perquè la dona no ha ha sigut penetrada o arrel d’un fet concret fent que la penentració no sigui possible. Aquesta segona és la causa més habitual. Pot ser degut a factors físics com ara, un trauma originat en el moment del part o per infeccions de repetició i durant anys o per un factor psicològic com ara una experiencia traumàtica viscuda amb el sexe com pot ser una violació o un abús sexual.

Aquesta contracció involuntaria i persistent no només es vincula durant la penentració sinó també quan s’ha d’introduir algun objecte dins de l’orifici vaginal com ara els tampons o les eines que fan servir els ginecòlegs.

Sol acompanyar-se de malestar i ansietat abans de mantenir o al intentar tenir relacions sexuals amb penetració. A més, a nivell psicològic té un efecte molt fort ja que la dona es pot sentir humillada i frustrada, acompanyada d’un sentiment de temor a ser rebutjada i de solitud. La dona agafa por a tenir relacions sexuals i acaba tenint fòbia al coit i a la penetració, provocant una disminució brusca de la autoestima femenina.

Per posar-vos un exemple: Imagineu-vos que en un moment donat algú o alguna cosa us espanta. D’alguna manera, el vostre cos recordarà amb més intensitat o menys la sensació que aquest fet ha despertat en vosaltres.
És bastant probable, que davant d’un fet semblant, el nostre cos reaccioni protegint-se d’allò que en aquell moment la va espantar, perquè aquest té memòria.

La reacció és inconscient, es tracta d’un reflex, un reflex prou intel·ligent que el que intenta es protegir-nos.

Doncs això mateix li passa a la nostra vagina. Ella no entén de conceptes, només reacciona davant d’allò, que en algun moment, el nostre cos ha integrat com a dolorós, abús o maltracte. Sigui directament a la vagina o alguna altre part del nostre cos.

Potser és una vivència física, potser es tracta d’una experiència emocional, però sigui el que sigui, el teu cos i en aquest cas la vagina prefefeix protegir-se. I quan això es manté en el temps i el desig sexual de la penetració apareix, pot aparèixer el dolor físic i emocional.

Pot despertar moltes sensacions, però allò que en un moment donat va significar no vol dir que es mantingui per sempre. Quan hem après a protegir-nos, ho hem fet perquè hi havia una raó de ser, però això no vol dir que més endavant i amb noves persones això segueixi funcionant igual.

Sabem que és complex, que segurament s’ha anat construint una relació amb el cos, normalitzant el dolor i definint la teva sexualitat (si aquesta ha tendit a ser coitocentrista, és a dir, amb penetració sí o sí, potser això ha definit més la teva sexualitat, quan aquesta pot ser molt més extensa a banda de la penetració en sí).

Volem compartir que el dolor no és normal, però podem descobrir quina és la font. Que potser el dolor emocional ha despertat el dolor físic i el dolor físic ha alimentat el dolor emocional per les experiències que l’han seguit.

Però és important saber que el vaginisme té tractament i com més aviat es consulti a un especialista millor per evitar repercutir tant en el benestar físic i psicològic com en la relació de parella. En la majoria de casos es tarda molt a anar a la consulta (en general quan es vol ser mare), tot i així els resultats terapèutics solen ser exitosos.

Quina relació tenim amb el dolor?

Culturalment tenim entès que el dolor “s’ha d’aguantar”, que la valentia i la fortalesa es guanya aguantant-lo.

Tot i així el dolor fisiològicament té un sentit, avisar-nos de que alguna cosa en el nostre cos funciona diferent. És com una senyal que t’indica com connectar amb el teu cos per buscar l’alleujament.
Però què passa quan aquesta sensació no arriba? Doncs segurament implica aprendre a conviure amb aquest malestar que afecta a altres àmbits de la teva vida.
Per exemple; la relació que tens amb el teu cos, la relació que tens amb els que t’envolten, la relació que tens amb el patiment, dolor i queixa.

Aquest dolor fisiològic, que en la gran majoria de dones els hi apareix, inevitablement porta al dolor emocional.
Per una banda per aquesta creença social d’aguantar el dolor. Fins quan i perquè?
Parlo del meu dolor o sembla que sempre em queixi? Si en teoria haig de ser forta no hauria de “queixar-me” però ningú més que tu sap el dolor que tu sents.

Dolor perquè també implica un dol. Un dol per passar dies al mes amb més patiment, un dol perquè potser has de reconciliar-te amb el teu cos perquè el camí per aconseguir les coses (si és possible) com la maternitat seguirà un camí més llarg. Dol perquè segons el grau de dolor no és possible fer les mateixes tasques que els dies lliures de dolor.

I perquè també existeix el dol del dolor que no es parla, del que queda en silenci i no és reconegut.

Així que des del nostre petit espai us recomanem:

•si sentiu dolor, poseu-l’ho en context i esbrineu d’on pot venir

•si sents un dolor que no pot desaparèixer, construeix rituals d’autocura. També necessita ser cuidat -parla del que sents i del que implica, no es tracta d’una queixa

•i integrar la pèrdua de parts del teu cos o d’etapes de la teva vida requereix el seu temps, es tracta d’un dol, dóna’t temps i espai per pair-ho

Què és la endometriosis?

14 de març – dia mundial de la endometriosis

Avui us volem parlar sobre la endometriosis. De què es tracta?

La paret interna de l’úter és un teixit que respon a l’estimulació hormonal, per tal de preparar el cos per una possible fecundació i implantació. Aquesta paret interna de l’úter es diu endometri.
L’endometriosis es dóna quan aquestes cèl·lules d’endometri es troben a altres lloc que no són a la paret interna de l’úter.

Els llocs més freqüents que hi puguin haver cèl·lules endometrials són als ovaris, recte i intestí, però aquestes cèl·lules, en condicions patològiques, poden trobar-se a qualsevol lloc del cos.
Això fa que, degut a l’estimulació hormonal que hi ha en el cicle hormonal de la dona, aquestes cèl·lules vagin preparant-se durant tot el cicle per la fecundació.
El cos no sap diferenciar on estan les cèl·lules i les prepara a totes per igual. Si no hi ha hagut fecundació, és quant apareix la regla.

Què passa amb les altres cèl·lules endometrials que no estan a l’úter? La sang que han acumulat no pot sortir (no hi ha una via de sortida com pot ser la vagina) i es genera una petita hemorràgia interna que el cos ha de fer front provocant un petit coàgul i generant el que es coneix amb el nom de “quite de xocolate”. A cada cicle tenim el mateix procés i per tant aquest quite de xocolate es va fent gran.
La endometriosis genera grans dolors menstruals juntament amb diferents símptomes associats durant la menstruació.
Aquests símptomes varien en funció de la localització de les cèl·lules, pot ser que apareguin males digestions només durant la regla.
Aquests dolors fan que la dona, en moltes ocasions no pugui fer vida normal durant els primers dies de la regla.
Per poder tractar aquesta patologia és imprescindible treballar a diferents àmbits:

-tenir una dieta baixa en aliments inflamatoris (gluten, sucre, productes processats, làctics…)
-suplementar
-fer un treball emocional per empoderar a la dona
– fer teràpia manual per evitar les adherències que generen els quites de xocolate i millorar la irritació sanguínia, nerviosa de les glàndules del cos
-exercici físic

Un treball conjunt i constant, en moltes ocasions pot evitar o reduir el consum de pastilles anticonceptives, principal tractament a nivell mèdic!

En què consisteix la nostra feina?

ALBA ROSIQUE

Nascuda a Vic, vaig començar la meva formació el 2006 a la Universitat de Barcelona i un cop acabada la carrera de Psicologia, he anat buscant el que m’agrada dins l’àmbit terapèutic.

El 2011 vaig decidir fer una formació que em permetés esbrinar amb què em sentia còmoda i arrel d’aquest pas he tingut la oportunitat de treballar amb adults des d’una orientació constructivista (treballar amb la realitat i les experiències que viu la persona i el significat que tenen per a ella a la seva vida). Cada persona construeix la seva realitat segons el que ha viscut i amb això desenvolupa la seva identitat que li permet relacionar-se amb el món.

Des de llavors no he parat de formar-me i podria dir que està seguint una línia integradora i sistèmica focalitzant l’atenció en les emocions i el cos.

Actualment estic especialitzada en teràpia familiar sistèmica, és a dir, que treballo fent teràpia individual, de parella o família, tenint en compte les emocions i les relacions que generen dificultat en la persona o persones. A la vida es transiten per etapes o esdeveniments complicats i m’agrada acompanyar per integrar el que la teva història, context i moment està despertant.   

Per altre banda, treballo com a psicòloga perinatal, acompanyant a dones i/o parelles en el seu desig de tenir un fill/a i les dificultats que se’n deriven ja sigui abans del embaràs, durant, en el part o el postpart. Acompanyant des d’una perspectiva que integra el cos, emocions i sexualitat de la dona.

Per mi és un plaer i un aprenentatge acompanyar i treballar amb totes les persones que venen a teràpia perquè em permet seguir creient en la capacitat que tenim de florir enmig de l’adversitat.

NÚRIA COSTA

Nascuda a Vic, vaig començar la meva formació el 2006 a l’Escola Universitaria Gimbernat de Barcelona. Un cop acabada la carrera de Fisioteràpia, he anat formant-me contínuament.

Al 2011 vaig començar a endinsar-me en el món de la salut femenina, realitzant un postgrau enfocat en tot el que té a veure en el pre i post part. Aquesta vessant de la fisioteràpia em va fascinar ja que em vaig adonar de la manca d’informació i de l’ho poc que coneixem aquest cicle de la vida de la dona. Amb els anys he anat realitzant diferents tipus de formació molt enfocada en sol pelvià i moltes de les disfuncions que envolten la salut de la dona.

El 2012 vaig començar els estudis d’osteopatia a l’Escola d’Osteopatia de Barcelona. Aquí se’m va obrir una nova manera de veure la salut de les persones i per tant hi va haver un canvi en la forma de veure el pacient. Em vaig adonar que no servia de res tenir una visió molt especifica d’una regió del cos si no  tenia en compte tota la historia de cada una de les dones que tracto. El cos funciona de manera conjunta a diferents nivells, és per aquest motiu que actualment crec imprescindible tractar de manera global a la persona. Des del meu punt de vista si volem aconseguir un estat d’equilibri hem de conèixer bé tot l’historial de la persona per fer-nos una idea de com el seu cos expressa la salut.

M’apassiona la meva feina i vull continuar creixent com a persona per poder ser la professional que vull ser i poder aportar el meu granet de sorra.